Amb motiu de la celebració el 8 de març del Dia Internacional de la Dona, publico la següent entrada a manera d’homenatge a aquelles dones, moltes més de les que esmento aquí, que per un motiu o altre han quedat amagades dels llistats de grans noms de la fotografia.

No vol dir pas que no n’hi hagi, de fotògrafes famoses. Precisament a casa nostra en coneixem un bon nombre: Colita, Cristina García-Rodero, Juanita Biarnés. I a l’estranger també: Vivian Maier, Dorothea Lange, Diane Arbus, Annie Leibovitz, etc. Jo he volgut referir-me a aquelles fotògrafes que han estat pioneres per algun motiu i/o que han quedat oblidades per l’enveja masculina i que els llibres d’història de la fotografia (fets per homes) han arraconat a un capítol menor. És a elles a qui dedico aquesta entrada.

Per seguir un fil cronològic, la primera d’aquestes dones és la danesa Thora Hallager (1821-1884) pionera en l’ús del daguerrotip, en la que les imatges captades es revelaven en plaques de plata o coure. La seva formació va tenir lloc a Paris el 1885 i dos anys després, en voler muntar el seu primer estudi fotogràfic, va veure com se li tancaven les portes de tots els locals on poder-ho fer. Va decidir tornar a la seva Dinamarca natal i allà, atès que de forma paral·lela es guanyava la vida com a mestressa de cases de lloguer, va poder iniciar la seva carrera. Una dona emprenedora que diríem ara. Curiosament, un llogater d’una de les cases que llogava, a qui va fotografiar, va esdevenir l’home de lletres més influent del seu país: Hans Christian Andersen. La fotografia més coneguda de l’escriptor és obra d’aquesta dona.

Thora Hallager

 

Saltem a l’Anglaterra victoriana. Corre l’any 1849 i neix Sara Angelina Acland. De nena va ser fotografiada per Charles Lutwidge Dodgson (més conegut com a Lewis Carroll) i amb 19 anys va descobrir la seva passió per la fotografia, que la va dur, el 1899 a experimentar amb el color, fent de cada escena tres fotografies amb tres diferents filtres (vermell, verd i blau). No us sona això, en fotografia digital?

En tot cas, el 1894 va trencar els esquemes de la moral imperant a l’època, en ser la primera dona admesa en el ferri i hermètic Oxford Camera Club. M’imagino les barbes d’aquells prohoms totes estirades de l’escàndol.

 

Tornem a l’Europa nòrdica per esmentar Elisabeth Meyer (1899-1968), de Noruega. El seu pare li regalà una càmera Kodak Folding, amb la qual es va inscriure en diferents institucions fins que en 1932 entrà a formar part de l’Oslo Camera Club. A primeries del segle passat, va tenir la gosadia de viatjar SOLA!! per l’Iran i la Índia. Va aconseguir imatges no vistes fins aleshores que fins i tot li van causar un bon nombre de detencions (en aquells temps estava prohibit fer fotos a l’antiga Pèrsia). Però ella no es va fer enrere i revistes com National Geographic publicaven els seus treballs.



Per exemple, les fotos de Mahatma Ghandi empresonat l’any 1930 són d’ella, com també ho són les fotografies íntimes de Atatürk o Faisal d’Irak.

 

Ja amb el segle XX ben entrat, passem a l’any 1923, quan neix Ingeborg (Inge) Morath a Graz (Àustria). Ja de ben jove li va tocar viure en primera persona l’horror de la guerra. Va ser reclutada per treballar a una fàbrica de Tempelhof, va escapar-se i fugir per tornar a Àustria. Es va prometre a ella mateixa que mai fotografiaria cap guerra, però sí les seves conseqüències.

Amb la guerra acabada, va trobar feina de redactora de la revista Heute, en la qual va conèixer a Ernest Haas i amb qui va compartir, posant el text, moltes de les fotografies que el fotògraf publicava. Així, al 1949, Robert Capa proposà a la parella de treballar a l’agència Magnum Photos, de la qual Henri Cartier-Bresson n’era cofundador. Ella va entrar com ajudant d’en Cartier-Bresson, tot i que ja havia fet exposicions fotogràfiques amb el pseudònim d’Egni Tharom (el seu nom a l’inrevés), amb un detall especial: les seves fotografies eren en color, cosa gairebé tabú a la Magnum, fins que Robert Capa hi va introduir les Kodachrome, i aleshores tots a córrer a fer fotos en color, quan la bona d’Inge ja els duia un grapat d’anys d’avantatge… però era dona.

Finalment el seny també va entrar a la Magnum i els treballs de la fotògrafa van ser més reconeguts, tot i que no va ser fins al 2002 que va instituir el premi Inge Morath a una fotògrafa de menys de 30 anys d’edat.

 

Vull acabar amb un dels casos més il·lustratius de les dificultats de les dones, també en la fotografia, de veure reconeguda la seva obra. Em refereixo a Lucia Moholy, de soltera Schulz, nascuda el 1894 i que en 1920 va conèixer al que seria l’any següent el seu marit: Laszlo Moholy-Nagy. Aquest va entrar a formar part de l’escola Bauhaus, i ella fou qui va documentar les seus de l’escola, els seus espais i els docents i estudiants. Tot i la impressionant capacitat de treball i l’habilitat tècnica de Lucia Moholy, mai va veure reconegudes les seves obres. Tant és així, que els processos amb els quals havia experimentat amb el seu marit únicament van ser atribuïts a ell.

La parella es va separar l’any 1929 i el 1933 Lucia va haver de fugir d’Alemanya cap a Gran Bretanya a causa de l’ascens dels nazis al poder (i la detenció d’un militant comunista amb qui mantenia una relació). Lucia Moholy va deixar enrere negatius i plaques de vidre, que eventualment van anar a parar a mans de Walter Gropius (fundador de la Bauhaus). Va ser precisament Gropius qui, ja abans de la clausura de la Bauhaus però sobretot un cop acabada la 2a Guerra, havia anat publicant catàlegs i anuncis amb fotografies fetes per Lucia sense esmentar-la en els crèdits ni, òbviament, comptar amb el seu permís. El 1938, amb motiu d’una exposició de la Bauhaus al MoMa de Nova York, altra cop Walter Gropius va utilitzar fotos i notes de treball de Lucia com si fossin d’ell. Aquest va ser el punt en què ella vir prou i va endegar un procés legal de reclamació, procés que no va acabar, i ho va fer a mitges, fins a finals dels anys 60. Fins i tot el 1972 va publicar les seves Moholy-Nagy Notes, els quaderns de treball on es documentava la feina que ella havia fet amb el seu marit, per intentar un cop més que la seva feina rebés el reconeixement negat anys i anys.

Anuncis