Cordem-nos el cinturó, posem-nos el casc, avui toquem la velocitat… no, no anirem a córrer en un fórmula 1, sinó que tocarem diferents resultats fotogràfics que obtindrem gràcies a que controlarem EL TEMPS D’EXPOSICIÓ!!

Ja sabeu que també es diu “velocitat d’obturació” però sóc més academicista i ho dic així. Veurem com controlar l’aparença de moviment, sigui congelant-lo o mostrant-lo, fer “escombrats” (barridos, en castellà; panning en anglès) , efecte zoom, trepidació creativa, fotografia nocturna o amb poca llum, etc, etc.

Hi ha motius fotogràfics, com el retrat o el paisatge, en les que el nostre model o subjecte no es mou, i per això no pensem massa en el temps en què estem exposant el sensor. Tanmateix, n’hi ha d’altres, i ara en veurem algunes, en què conèixer i sobre tot dominar el temps d’exposició resultarà cabdal per obtenir uns bon resultats.

Abans, però fem un REMEMBER

Refrescant la memòria

Ja vam tocar els fonaments de la velocitat d’obturació (o temps d’exposició), però podeu clicar en l’enllaç de tot just al damunt. Recordem que el temps d’exposició és el lapse en què deixem l’obturador de la càmera obert per deixar passar la llum que ens ve de l’objectiu i controlada pel diafragma; i després aquesta llum passarà al sensor. Si observem detingudament el menú de la càmera o les marques del botó de velocitats, veurem que podem marcar temps de fraccions molt petites de segon fins a minuts. O fins i tot deixar-lo obert durant hores

 

roda de velocitats d’una Fujifilm X-Pro 1

 

Si repasseu l’enllaç comentat abans, veureu que el temps d’exposició forma part dels tres pilars de l’exposició fotogràfica, juntament amb l’obertura i la sensibilitat, i que cadascun d’ells bascula augmentant o disminuint els seus valors en la mesura contrària del què ho fan els altres dos. Però hi ha ocasions en les que ens veurem obligats a mantenir un determinat temps d’exposició que portarà als altres dos pilars a situacions gairebé extremes. Tot plegat ho resolem si coneixem bé la llei de reciprocitat. Cliqueu l’enllaç si no és així.

En qualsevol cas, és una situació que no podrem resoldre si fem les fotos en el mode automàtic. No, perquè en automàtic serà la càmera la que controlarà tots els paràmetres i avaluarà valors de diafragma, obturar i iso segons la llum de l’escena. I som nosaltres que hem de fer la foto, no la càmera. Per això, el primer que cal fer és posar la càmera en mode semiautomàtic de “prioritat a la velocitat” (Tv o S, segons la marca)

 

dial de modes

 

Així, d’entrada, nosaltres marcarem la velocitat que volem i la càmera seleccionarà els altres dos valors en funció de la llum de l’escena

Vejam, tot seguit, algunes d’aquestes situacions, en concret

 

10 situacions en les que cal dominar el temps d’exposició

 

1. Congelar el Moviment

És fàcil deduir que si volem fotografiar esportistes o atletes, nens o animals de companyia, o gotes pluja caient a terra, etc, voldrem que no ens surtin moguts. Per això, hem de reduir el temps d’exposició, per tal que la càmera dispari prou ràpid com per congelar el moviment i que el nostre model aparegui perfectament quiet i definit.

Per a fer-nos una idea, i comptant amb una llum de sol a unes hores de matí o gairebé migdia, haurem de posar un temps de 1/1000″ per congelar un vehicle ràpid (moto de curses o F1) o animals corrent, per a bicicletes 1/500″ o 1/250″ per a les ones del mar. Cal tenir en compte que sempre, sempre, hem de fer proves per saber exactament quin temps d’exposició posarem, doncs no és el mateix un dia assolellat que un dia plovent, o la pròpia velocitat del model.

El problema pot venir quan el temps d’exposició sigui tan curt que la càmera ens posi una sensibilitat tan alta que l’aparició de soroll digital sigui inevitable. Però sempre serà millor tenir la foto ben exposada que no tenir-la (i amb la qualitat dels programes d’edició actuals podem resoldre el tema de manera molt satisfactòria)

Resumint: temps d’exposició curt o molt curt, obertura de diafragma màxima, ISO controlada, fer servir el mode ràfega i l’enfoc continu (llegiu-vos el manual de la càmera, please)

avió aterrant (temps d’exposició 1/500)

2. Escombrats

Molt sovint amb el fet de congelar el moviment no en tenim prou. Per exemple, amb la foto de dalt, la de l’avió, només veiem la imatge congelada, però si volem transmetre la sensació de velocitat haurem d’afegir un plus a la nostra fotografia. Per aquest tipus de fotografies, en les que volem plasmar un subjecte nítid però sense perdre l’efecte de velocitat, ho resolem amb la tècnica de l’escombrat. Una tècnica, tot sigui dit, a la qual ens pot costar una mica agafar-li el punt, però amb pràctica ens en sortirem i amb resultats força sorprenents.

La tècnica a utilitzar serà totalment la contrària que en el cas anterior. Ara haurem de posar un temps d’exposició lent i a més seguir amb la càmera al nostre subjecte a la seva mateixa velocitat mentre l’obturador estigui obert. D’aquesta manera, el subjecte apareixerà estàtic però el fons, en canvi, es veurà trepidat, donant aquesta sensació de velocitat. Si és possible o ho preferim, ens podem ajudar d’un trípode per tal de seguir el subjecte en línia recta.

I a quin temps d’exposició? Habitualment a partir d’1/70″ o 1/50″, i si sou agosarats podeu provar a 1/30″. En la mesura que augmenti el temps augmentarà també l’efecte, i també el risc que el subjecte aparegui trepidat. D’altra banda, també influirà la distància entre nosaltres i el model; si ens acostem, haurem de reduir el temps d’exposició, passant a 1/100″

Resumint: temps d’exposició lent, obertura de diafragma tancada, ISO controlada, seguiment d’enfocament continu i trípode. Vigileu el fons: un fons acolorit ens deixarà unes línies al llarg de la foto molt més atractives que un fons llis o monòton. I el secret: acompanyar el model a la seva mateixa velocitat

 

3. Efecte zoom

L’efecte zoom (o zooming) segueix la mateixa pauta que un escombrat, però en comptes de desplaçar la càmera de manera lateral la desplaçarem cap endavant (o cap endarrere), o en el seu defecte, variarem el zoom amb l’anella de l’objectiu.

Així doncs, igual que abans, farem servir temps d’exposició lents però no tan com fer aparèixer trepidació en el nostre subjecte. Mentre l’obturador estigui obert, mourem la càmera o l’anella del zoom, procurant tenir al nostre model situat en la mateixa posició, per tal de conservar la seva nitidesa i aconseguir, ara sí, que el fons estigui trepidat. Aquesta trepidació seguirà el moviment que haurem fet, així es crearà un desenfoc de moviment cap al nostre subjecte, transmetent velocitat, angoixa o desesperació, per exemple. Aquest efecte encara és una mica més difícil d’assolir, i ens podem ajudar muntant la càmera en un trípode si optem per la versió amb zoom.

Resumint: temps d’exposició lent, valorar la velocitat amb la que movem l’anella del zoom (el resultat en depèn), que aquest zoom es mogui entre focals curtes i a ser possible grans angulars, buscar escenes amb poca llum, el punt final del zooming quedi nítid.

 

 

 

4. Trepidació Creativa

La trepidació no sempre és un error tècnic. En algunes ocasions es pot utilitzar la trepidació per crear fotografies creatives, que transmetin alguna sensació gràcies a ella. Per tal que el nostre centre d’interès quedi trepidat, però no el nostre fons, podem muntar la càmera sobre un trípode i posar temps d’exposició lents. Cas de no tenir trípode, hem de calcular el temps més alt que podem aguantar la càmera a pols (habitualment 1/30″, més o menys) i guanyar estabilitat, recolzant els braços o arrambant-nos a una paret. Un cop agafa la nostra posició, direm al model que es mogui (tot al contrari del què sol ser habitual, oi?) Així sortirà mogut.

Si aconseguim la fotografia, mai es podrà dir que la trepidació obtinguda és una errada.

Resumint: buscar la manera d’estabilitzar la càmera, mantenir el fons enfocat per tal que el subjecte surti trepidat. Una manera de fer proves amb aquesta tècnica és un ball dalt d’un escenari (com la foto que acompanya)

 

 

5. Fotografies de nit o amb poca llum

És cosa sabuda que quan el sol s’amaga augmenten els requeriments de llum per la nostra càmera. I quan ja es fa de nit, ja ni ho explico.

En aquestes situacions extremes, haurem d’augmentar el màxim temps d’exposició possible per guanyar el màxim de llum possible sense haver d’augmentar la ISO i evitar el soroll. Clar, haurem de tenir en compte que el model no surti trepidat. Tot i utilitzant trípode, molt probablement estarem voltant l’1/30″ o 1/40″, vigilant també que el nostre model no es mogui, i obrir el diafragma al màxim (aquí és on un objectiu lluminós es guanya el seu valor). Una manera de guanyar llum és apropar-nos als llums dels carrers o establiments comercials, a més que l’efecte bokeh ens ajudarà a millorar creativament les nostres fotos.

 

 

6. Efecte seda

L’efecte seda és un dels més buscats en fotografia de paisatge que hi hagi aigua (rius, salts d’aigua, llacs, mar). Aquest aspecte tan suau de l’aigua transmet una bellesa i una pau molt atractives, a més és una visió que els nostres ulls no poden veure. Però, què és realment l’efecte seda? Doncs no és més que l’aigua trepidada; el moviment de l’aigua registrat en una llarga exposició.

Així doncs, per aconseguir l’efecte seda haurem d’utilitzar temps d’exposició llargs, habitualment de més d’un segon. I quant més ràpid i amb força corri l’aigua, necessitarem menys temps d’exposició per captar-lo.

Per aquest tipus de fotografia, ara sí o sí, ens caldrà el trípode, doncs el temps d’exposició serà en general més llarg del què el nostre pols pot aguantar. I per si fos poc, probablement també ens haurem de proveir d’un filtre de densitat neutra (ND), sobre tot si fem les fotografies a plena llum del dia.

Resumint: accessoris necessaris per l’efecte seda seran el trípode, un disparador remot, un filtre de densitat neutra (el polaritzador també pot servir), una bona localització, fotografiar a primera hora del matí o darrera de la tarda

 

 

7. Núvols en moviment

Els núvols en moviment s’aconsegueixen de la mateixa forma que l’efecte seda de l’aigua: amb temps d’exposició molt lents. Aquí ens pot ajudar la velocitat del vent i el ràpid que es moguin els núvols. tot i així, és molt probable, gairebé segur, que ens caldrà un valor d’uns quants segons per enregistrar amb garanties el moviment. També haurem d’ajudar-nos amb el trípode i si disparem de dia, un filtre de densitat neutra.
Els darrers temps, les fotos de llarga exposició diürna han agafat una embranzida espectacular.

 

8. Fotos a estrelles

La fotografia nocturna és un tipus de fotografia molt especial. Amb els paràmetres habituals o el mode automàtic no aconseguirem gairebé res. I precisament el temps d’exposició és un dels que hem de dominar per obtenir un bon resultat.

Per fotografiar estrelles haurem de marcar temps d’exposició llargs, d’entre 15 i 30 segons. Si posem més temps, correm el perill que les estrelles no ens surtin com a punts, sinó amb un rastre. Això és degut a la rotació de la Terra, tot i que també dependrà de la focal que estiguem utilitzant.

D’altra banda, tanmateix, tampoc no és dolent que les estrelles surtin amb traç. Les fotografies circumpolars s’obtenen precisament captant el traç que van deixant les estrelles.

En definitiva, la fotografia d’estrelles mereix d’un capítol específic.

 

9. Fotografies de lightpainting

El “lightpainting” és una variant de la fotografia nocturna que està guanyant cada cop més adeptes, i consisteix concretament en pintar amb llum. Qualsevol estri que produeixi llum ens servirà per a crear aquestes originals fotografies: llanternes, flaixos, joguines amb llum i fins i tot eines que estan dissenyades específicament per a aquesta disciplina.

Per “pintar amb llum” simplement haurem de disparar una fotografia amb llarga exposició i moure la font de llum formant la figura que vulguem, mentre l’obturador romangui obert.  Així, tot el moviment restarà registrat, creant formes i dibuixos, o il·luminant determinades zones de l’escena a fotografiar.

El problema que ens trobem amb aquesta tècnica del lightpainting és que freqüentment no sabrem quant de temps ens cal per fer-ho. Podem marcar 10 segons d’exposició i fer curt o posar-ne 20 i que ens en sobri massa. Per la nostra sort, comptem amb funcions com el mode Bulb, amb el qual podrem decidir exactament quan volem que acabi la nostra presa. Un dels accessoris que ens serà de molta utilitat és un disparador remot, amb el qual controlarem a distància l’obturador, prement-lo per obrir exposició i tornar a prémer-lo per tancar-la.

 

10. Fotografia amb flaix

Tan si fem servir el flaix muntat sobre la càmera, o bé flaixos d’estudi, caldrà tenir molt en compte el temps d’exposició. Això és degut a que en circumstàncies habituals aquest temps no podrà passar d’1/200 o 1/250, doncs aquesta és la velocitat de sincronització de la majoria de flaixos. Cal explicar que la majoria d’obturadors són del tipus de cortina i si reduïm el temps d’exposició el moviment de les cortines es passen a la imatge i en les fotos surt una zona més fosca.

Tanmateix, però, els flaixos més actuals permeten superar aquest escull del temps d’exposició i es sincronitzen amb la segona cortina que es mou, deixant d’aquesta manera que la llum entrant impacti sobre tota la superfície sensor, eliminant aquesta franja negra.

 

 

 

 

Si us ha agradat aquesta entrada, podeu compartir-la amb els vostres contactes. Al peu trobareu les icones de les xarxes socials


FEU-VOS AMICS DEL BLOC

SUBSCRIVIU-VOS (A LA COLUMNA DE LA DRETA DE LA VOSTRA PANTALLA)
I REBREU MATERIAL EXCLUSIU QUE NO ES PUBLICARÀ AL BLOC


 Aquest article està llicenciat sota Creative Commons 3.0, Reconeixement –  CompartirIgual (by-nc-sa)

Anuncis