Finalitza aquí el que he nomenat la trilogia dels déus de la llum, amb l’epíleg. Com hem pogut veure, la fotografia és llum i aquesta llum ens l’aporten aquests déus, cadascun d’ells amb el seu particular domini: la sensibilitat, l’obertura i la velocitat, que podem representar gràficament amb el

triangle de l’exposició

Com entenem aquest triangle? Imaginem-nos que el podem agafar. Doncs si el vèrtex de la velocitat l’estirem amunt, l’obertura anirà avall. Igual per l’altre cantó. De manera que per mantenir el mateix “EV” (que seria una exposició correcta) si pugem o abaixem un vèrtex haurem d’abaixar o pujar el contrari. I per la ISO? La ISO vindria a fer més gran o més petit el triangle, de manera que si l’estirem cap amunt haurem d’abaixar els dos valors d’obertura i temps d’exposició.

I en quina mesura hem de moure aquests valors? La resposta ens la donen aquests déus de l’Olimp fotogràfic amb el “manament” que van deixar als mortals, i que coneixem com a llei de la reciprocitat (o de Bunsen-Roscoe) que diu que “el nivell d’exposició (EV) d’una fotografia és proporcional ala quantitat de llum que incideix en el sensor, quantitat que obtenim a partir del producte de la intensitat (obertura) pel temps (velocitat). Una cosa així:

E (exposició) = I (intensitat) x T (temps)

en la qual veiem clarament que si augmentem la intensitat haurem de disminuir el temps, i viceversa.

Per veure-ho més clar, recuperem les escales dels valors de diafragma (número f) i dels temps d’exposició que ja hem vist en les anteriors entrades de la trilogia:

La pràctica d’aquesta llei ens diu que per un valor d’EV igual a zero, obtenim una fotografia correctament exposada amb un temps d’exposició igual a 1 segon a un diafragma de f/1.0. Què volen dir els valors d’EV? Aquests valors ens vénen dels anys 50 i segueixen una convenció del món fotogràfic per determinar el valor correcte d’una determinada escena fotogràfica. Podeu veure la taula completa i l’explicació matemàtica en aquest article de la Viquipèdia (en castellà). Per exemple, el valor d’EV per a una escena típica de carrer a plena llum del dia amb ombres suaus és 15, i correspon a un temps d’exposició d’1/125 i una obertura de f/16.

Us sona de res? Heu vist algun cop això?

Ho duien gairebé tots els envasos dels rodets de fotografia química, i era coneguda com a regla “sunny 16” de sunny (sol en anglès) i com podeu comprovar els valors de diafragma i velocitat són idèntics als que he comentat abans. No descobreixo res de nou, ja ho sé!

I ara el tema dels passos. Si ens fixem en el símbol de la platja/neu veurem que diu f/16 i a una velocitat 1/250. Si no estem a la platja sinó a un carrer de la nostra població i el cel està ennuvolat, anirem al símbol corresponent i ens diu f/5,6. Mirem l’escala d’obertures i veiem que hem saltat 3 stops (f/11 – f/8 i f/5,6), per tant haurem de saltar també 3 passos de temps d’exposició per tenir la fotografia correctament exposada, o sigui 1/30 (1/125 – 1/60 i 1/30). Això és la llei de la reciprocitat i el triangle de l’exposició.

Això vol dir, i si no feu la pràctica vosaltres, que mantenint l’escena amb la mateixa llum, tindrem aproximadament fins a sis combinacions possibles de diafragmes i velocitats. Aleshores, per què hi ha més valors a les escales? Per què, a més a més, els fabricants posen valors intermedis de mig pas o 1/3 de pas? per què ens han de marejar tant?

Molt senzilla la resposta: per què som nosaltres que fem la foto, no la càmera. Si això fos tan fàcil, totes les càmeres serien automàtiques, no hi hauria aquestes rèflex de +3000 euros i tot serien compactes i smartphones.

Què passa si estem, per exemple, en una escena de carrer en la qual la càmera ens diu obertura f/5.6 i temps d’exposició 1/60, però nosaltres volem fotografiar uns acròbates al mig de la plaça? Probablement, els acròbates sortiran difuminats, amb una estela potser fantasmal, i ara els volem ben clars. Què hem de fer, doncs?

Per fi hem arribat al rovell de l’ou de la fotografia, la clau: PLASMAR EN UNA IMATGE ALLÒ QUE VOLEM COMUNICAR, i per això hem decidir què i com ho posem, amb les eines de CONTROL DE LA LLUM que tenim al nostre abast.

La càmera no té ni punyetera idea (perdoneu-me l’expressió) del que nosaltres volem expressar. La càmera no té ni recull sentiments, només és una màquina i -de moment- no decideix per nosaltres.

Què hem de fer, doncs, en el cas que ens ocupa? He explicat en l’entrada corresponent a l’obertura, que amb aquesta també controlem la profunditat de camp, i que amb l’obturador congelem o no el pas del temps. Naturalment, aquest serà el paràmetre que haurem de modificar per tal de captar amb claredat els acròbates. Si reduïm el temps d’exposició 3 passos (d’1/60 a 1/500) això vol dir que estem restant llum al sensor, que haurem de compensar obrint 3 passos el diafragma (dels f/5.6 inicials a f/1.4) per tal de tenir la mateixa llum i que l’escena no ens surti subexposada (fosca, en conseqüència)…

I si la càmera m’indica que no tinc prou obertura? que l’objectiu no em permet f/1.4 o la compacta m’avisa que no pot ser? Doncs haurem de “tirar d’ISO”. Atès que són 3 passos, podem augmentar 2 passos d’iso i un de diafragma, o 1 d’iso i 2 de diafragma, o els tres directament d’iso. I, voilà, continuarem tenint el mateix EV, el mateix valor d’exposició en totes les combinacions possibles. Aquesta és l’autèntica màgia de la fotografia: nosaltres controlem (hauríem de voler controlar) totalment allò que volem fotografiar, i podem fer-ho jugant amb el triangle de l’exposició.

Parlant d’EV, ja he comentat que a la Viquipèdia trobareu tota la informació del fonament científic i unes taules amb les numeracions de les diferents escenes estudiades. Doncs bé, farem una cosa:

Si us subscriviu per correu al bloc (a la columna de la dreta de la vostra pantalla), us faré arribar una plantilla (en pdf) que podreu imprimir i plastificar, i amb la qual tindreu totes les combinacions possibles d’obertures, temps d’exposició i iso per les escenes EV.

(també podeu descarregar aquesta imatge, però us quedarà molt petita) 😉calculadora-expo

I hem arribat al final. Com heu vist, el fet de poder decidir amb quins paràmetres de llum o velocitat juguem ens obre les portes a la creativitat fotogràfica, allò que la càmera per si sola en mode AUTO o P no ens donarà mai: poder enfocar allò que volem enfocat controlant la profunditat de camp o controlant el temps mostrant-lo més lent o més ràpid d’una manera que el nostres ulls no capten.

(en la primera foto el motiu principal es confon -més o menys- amb el fons, en la segona ja no tant i en la inferior ja és protagonista total, doncs el fons està desenfocat i queda “separat”)
(i captar l’estela dels coets tampoc es pot si no posem un temps d’exposició prou alt)

Naturalment hi ha d’altres factors que contribuiran a fer més gran la nostra creativitat, però això ja és una altra història.

 

 


FEU-VOS AMICS DEL BLOC

SUBSCRIVIU-VOS (A LA COLUMNA DE LA DRETA DE LA VOSTRA PANTALLA)
I REBREU MATERIAL EXCLUSIU QUE NO ES PUBLICARÀ AL BLOC


by-nc-sa.eu_petit Aquest article està llicenciat sota Creative Commons 2.0, Reconeixement – NoComercial – CompartirIgual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l’obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

Anuncis