Completem amb aquesta entrada la trilogia dels déus de la llum, que havíem començat amb l’obertura i continuat amb la velocitat. El tercer dels déus que completa aquesta trinitat és la sensibilitat, que podem definir com la capacitat d’absorció de la llum per part d’uns petits components del sensor fotogràfic anomenats píxels. D’aquí ve que un determinat sensor tingui x milions de píxels o megapíxels. Parlarem exclusivament del sensor en un capítol dedicat.

Amb el sensor, doncs, concloem la part òptica del procés de creació d’una imatge fotogràfica. La llum entra per l’objectiu amb el pas regulat pel diafragma, durant un període de temps marcat per l’obturador i arriba al sensor, on es reparteix entre els milions de píxels. Com es reparteix és la feina de la unitat de mesura de la sensibilitat, coneguda per les sigles ISO, una mesura internacional hereva de les conegudes en l’època analògica DIN i ASA.

Imaginem que una ISO és una abella i els píxels són les cel·les d’un rusc. Tenim 100 abelles (100 ISO) que van repartint la llum que els arriba al llarg i ample de la pastilla que conté el sensor. Quan l’obturador s’ha tancat ja no arriba més llum i les abelles reposen. Si posem 200 abelles (200 ISO) a treballar amb la mateixa llum que en l’exemple anterior, és lògic pensar i de fet és així, que la feina s’haurà acabat en la meitat de temps. És per això que, igual que en el cas de l’obertura i la velocitat, disposem al nostre abast d’una escala de sensibilitats que ens permet omplir (ocupar) els píxels en més o menys temps:

50 – 100 – 200 – 400 – 800 – 1600 – 3200 – 6400 – 12800 – 25600 – 51200 –

i aquesta escala també funciona pel sistema de dobles i meitats, i cada valor d’ISO és un pas, de manera que cada pas endavant o endarrere equival a multiplicar o dividir per dos el temps per a una exposició (de 200 a 1600 van 3 passos, igual que de 3200 a 400). I sí, també com en els altres déus de la llum, hem adoptat la convenció d’incloure passos intermedis d’1/2 o 1/3.

I què passa si en comptes de posar 200 abelles n’hi posem 12800, o sigui 12800 ISO per repartir la mateixa llum? doncs que amb tantes abelles, moltes d’elles no repartiran “gens de llum” però deixaran aquest “gens de llum” en les cel·les (i digitalment parlant sabem que el zero també és un estat), i les abelles que sí reparteixen llum ho fan en les mateixes cel·les, fent que aquesta llum sobreïxi cap a d’altres cel·les. Resultat: per un costat les zones de la fotografia amb llum en realitat en tenen massa (surten el què en diem cremades) i les zones en ombra, o sigui píxels poc activats, generen punts de color de manera aleatòria: el conegut, i temut, soroll digital. En aquest cas, sí hi ha una relació directa (no inversa) entre ISO i aparició de soroll; a més ISO més soroll.

Tanmateix, no cal que ens espantem en excés en el tema del soroll digital (com tot en fotografia, els excessos no són gens bons). La tecnologia actual ens permet molt bona resposta a nivell d’ISO prou alts, com mai s’havien vist fins ara. El més important és conèixer el llindar de soroll que estem disposats a acceptar en funció de la fotografia que estiguem fent. Us recomano especialment que agafeu una escena amb zones de llum, penombra i ombra, i feu proves augmentant la ISO gradualment. Després de passar aquestes fotos a l’ordinador, les amplieu per veure-les al 100% i les compareu una a una per veure a partir de quin nivell d’ISO el soroll és fa massa evident. Naturalment, haureu de fotografiar en mode manual (M), ja que la càmera compensarà (?)

I parlant de compensar, a aquestes alçades haureu intuït que totes les escales presentades fins ara en aquesta trilogia han d’estar relacionades entre d’elles! Efectivament, i aquest serà el tema que tractarem en l’epíleg d’aquesta trilogia.

I per finalitzar, comentar que no hem de confondre soroll digital amb gra. Mentre que el soroll, com hem vist, prové de les deficients condicions de llum en l’escena a fotografiar (sobretot el què coneixem amb soroll de color o cromàtic) el gra és hereu directe de l’època analògica, i que es produïa en fotografies a altes sensibilitats. En la pràctica, distingim el soroll digital com l’aparició de píxels de color en les zones d’ombra, mentre que en les zones de tons mitjos i altes llums no apareix. En canvi, el gra de la fotografia química apareix en tota la gama tonal de la foto.

Es dóna la circumstància que en qualsevol programa d’edició digital tenim opcions per reduir/eliminar el soroll i per afegir gra, però no al revés. És d’aquesta manera que l’adició de gra a una fotografia regular (més si és blanc i negre) pot ajudar a salvar-la.

Espero que aquesta entrada us hagi estat útil, i ens llegim a la propera. Us deixo amb els

BONUS TRACK

1.- el sensor per sí sol no capta el color, només nivells de llum. Amb alguna variació però, en general podem dir que els fabricants han optat per col·locar una matriu de colors (la matriu Bayer) al damunt del sensor. Aquesta matriu tenyeix la llum en els colors RGB (vermell, verd i blau) que després veurem transformats en fotografia

2.- les dimensions del sensor tenen molt a veure amb el camp visual (ho explicarem en una entrada específica)

 

 


Encara no tinc servei de butlletí de notícies, però sí que us estaré molt agraït si em feu arribar un comentari. Si cliqueu al RSS o millor us subscriviu per correu, rebreu una notificació cada vegada que es publiqui una nova entrada.

I si teniu alguna pregunta o consulta, amb molt de gust us donaré resposta!


by-nc-sa.eu_petit Aquest article està llicenciat sota Creative Commons 2.0, Reconeixement – NoComercial – CompartirIgual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l’obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

Anuncis