Obrim avui un nou apartat al menú general: coneguem la càmera. Aquí trobarem unes explicacions sobre els diferents components d’una càmera fotogràfica. No pretén ser cap classe magistral ni científica, sinó explicar alguns conceptes que ens ajudin a conèixer millor la nostra eina. Cap i a la fi, com millor la coneguem millor profit en podrem treure. I si esteu avesats en la fotografia, mai està de més tenir recollits en aquest espai aquest seguit de conceptes per poder repassar-los.

Entrem, doncs, en matèria. Si com ja sabem fotografia vol dir “escriure amb la llum”, és obvi deduir que si controlem la llum controlarem la fotografia. El concepte és molt, molt clar, arribar a dominar-lo és el què ens costa més. I és que són tres els factors que dominen el panorama, els que anomeno els déus de la llum: l’obertura, la velocitat i la sensibilitat. Com funcionen tots plegats? doncs en la definició de càmera fotogràfica tenim la resposta: una càmera fotogràfica és una caixa tancada amb un forat pel qual entra la llum en una quantitat determinada i un temps determinat i que impressiona un material sensible a aquesta llum. Aquesta definició és tan vàlida per una càmera obscura, ja comentada per Aristòtil (?) com per la més moderna de les rèflex o “sense mirall” (o compacta o del telèfon mòbil).

Anem doncs a desgranar el primer d’aquests elements de la càmera: el forat per on passa la llum. Aquest forat és l’obertura i ens la proporciona el diafragma, que és un conjunt de làmines fines situat a l’interior de l’objectiu.

Aquestes làmines es poden moure de manera que l’espai central s’obre o es tanca deixant passar més o menys llum. Les diferents variacions d’obertura del diafragma s’especifiquen pel valor “f“, formant una escala normalitzada en progressió d’1 – 1,4 – 2 – 2,8 – 4 – 5,6 – 8 – 11 – 16  – 22 – 32 – 44 – 64 – etc (*). D’aquí ve que diem “he fet la foto a f/4 o a f/16“, però en realitat són fraccions d’1, o sigui f 1/1,4 o f /1/16. És important retenir aquest concepte, doncs així entendrem per què un diafragma f/2 és més obert (permet passar més llum) que un f/11. O sigui que a nombre més alt, més tancat el diafragma i menys obertura

Un factor a tenir també en compte és que cada salt consecutiu dins de l’escala, que anomenem “pas“, permet el doble o meitat (segons si anem a l’esquerra o la dreta de l’escala) de llum que el seu immediat anterior. Per exemple, de f/4 a f/11 van tres passos de llum (5,6, 8 i 11).

Pot ser que la vostra càmera us indiqui més números f d’aquesta escala, com per exemple 9 i 10 després del 8. Això és perquè la teniu configurada per tal que us mostri valors d’1/3 de pas i així “afinar” més en l’elecció del diafragma adequat a la llum de l’escena a fotografiar.

Ara ja coneixem el primer déu de la llum, sabem que podem modificar la quantitat de llum que deixarem passar a la càmera, però la cosa no acaba aquí, i és que el diafragma és també el responsable d’un aspecte clau en la fotografia: la profunditat de camp, que coneixem per les seves sigles “PdC” o DoF (doth of field, en anglès). Definim la profunditat de camp com l’espai entre dos punts, proper i llunyà, en el qual tots els objectes queden enfocats. Aquells que estan entre la càmera i el punt més proper sortiran desenfocats, i també els que estan per darrer del punt llunyà. Explicarem la profunditat de camp en una altra entrada.

De moment ens ha de valer saber que amb un diafragma obert (el que es mou entre els valors 1 i 5,6 o 8) tenim menys profunditat de camp que amb un diafragma més tancat (de 11 a 64), és a dir que en el primer cas tindrem menys espai per davant i per darrera per tenir “raonablement” enfocats els objectes fotografiats, al contrari que en el segon cas.

Com podeu veure, el diafragma també ens ajuda a una millor composició (suposo que estareu d’acord en què la segona fotografia és més agradable i estètica que la primera, en la què el fons és massa reconeixible i distreu de la visió de la flor). Tot plegat té a veure, doncs, amb l’aspecte creatiu de la fotografia.

Un segon aspecte a tenir en compte és l’afectació de la nitidesa. Si fotografiem un paisatge voldrem tenir la màxima profunditat de camp, la qual cosa aconseguirem tancant el diafragma a tot el què ens doni l’objectiu, f/16 o f/22 o més. Però depenent de la qualitat de construcció de l’objectiu ens apareix un element discordant: la difracció. Aquest fenomen succeeix quan en tancar gairebé del tot el diafragma l’espai buit que deixem és tan petit que els raigs de llum es desvien al passar per ell. D’aquí que un objectiu amb més làmines crearà una obertura circular i serà més bo (i també més car) que un altre amb menys làmines i que farà un forat menys “rodó” (veieu la foto del diafragma de més amunt).

D’acord, doncs per evitar la difracció obro el diafragma al màxim i ja està!

Potser no! És molt probable que aleshores ens trobem amb el problema invers: les aberracions, que es donen també segons la construcció i qualitat de les lents de l’objectiu (ara ja sabeu per què amb una mateixa longitud focal hi ha objectius de 100 o de 800 euros) i que es tradueixen en unes molestes línies de color habitualment en les àrees externes de la foto

Sortosament, aquest problema de les aberracions es pot corregir de manera molt satisfactòria amb qualsevol programa d’edició fotogràfica.

Tot plegat i en la pràctica ens porta a esbrinar en cadascun dels nostres objectius el què es coneix amb el nom de “punt dolç” de l’objectiu, que és aquell número f en què obtenim una millor qualitat d’imatge en termes generals. Habitualment, tot i que sempre és recomanable fer la prova de tirar una foto en tots els diafragmes que ens permet l’objectiu, aquest punt dolç és dos o tres passos de llum per sota de l’obertura màxima. Obertura que coneixerem desxifrant els números que apareixen a un costat de l’objectiu.

El primer és un objectiu zoom i diu 1:4 – 5,6. Això vol dir que a una focal de 55 el diafragma més obert és el f/4 i es va tancant a mesura que augmentem la focal fins arribar al 200 amb un diafragma de 5,6. Els objectius sempre marquen l’obertura més àmplia. Aleshores sabem, a priori, que el punt dolç per la focal més curta és (de f/4 + dos passos) f/8, mentre que amb el zoom al màxim seria de (f/5,6 + dos passos) f/11.

I quant al segon objectiu, de focal fixa, el càlcul és més fàcil doncs no es mou dels 35mm. Diu que l’obertura màxima és f/1.8, aleshores el punt dolç estaria en l’f/4.

(*) si dispareu en manual (cosa que aconsello seriosament) o semiautomàtic, hi ha una manera pràctica de memoritzar aquesta escala: heu de tenir en compte tan sols els dos primers números, l’1 i l’1,4. Si els aneu multiplicant per dos obtindreu l’escala: 1 x 2 = 2; 1,4 x 2 = 2,8; 2 x 2 = 4; 2,8 x 2 = 5,6 i així successivament

Bé, fins aquí el tema d’avui. Practiqueu, feu fotos, passeu al mode manual (M de millor!)

 


Encara no tinc servei de butlletí de notícies, però sí que us estaré molt agraït si em feu arribar un comentari. Si cliqueu al RSS o millor us subscriviu per correu, rebreu una notificació cada vegada que es publiqui una nova entrada.

I si teniu alguna pregunta o consulta, amb molt de gust us donaré resposta!


by-nc-sa.eu_petit Aquest article està llicenciat sota Creative Commons 2.0, Reconeixement – NoComercial – CompartirIgual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l’obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

Anuncis